Sebastian Friedrich a LA DIRECTA

Miralls
Sebastian Friedrich, periodista i politòleg
"Sense una alternativa socialista clara i forta, la ultradreta tindrà molt bones cartes"

Fotografies Lidija Delovska Text Andreu Jerez
PUBLICAT:
Juliol 7, 2020

És difícil trobar una mirada més lúcida sobre els motius de l’ascens de la ultradreta a Alemanya –i de la incapacitat de l’esquerra europea per capitalitzar el desencís de la classe treballadora– que la de Sebastian Friedrich. L’any 2017, quan els ultres d’Alternativa per a Alemanya (AfD) encara no havien entrat al parlament federal, Friedrich ja alertava amb el seu llibre AfD. Anàlisi, rerefons i controvèrsies de la sòlida base electoral que finalment va convertir el partit ultra en el tercer més votat del país. Aquest politòleg i periodista, nascut el 1985 en un país desaparegut (la República Democràtica Alemanya), porta anys fent pedagogia sobre els efectes del capitalisme a les nostres vides i buscant alternatives des de l’esquerra al nacionalisme excloent i racista en què està desembocant la crisi neoliberal.

“Ens fan creure que pots passar de ser rentaplats a multimilionari només posant-hi molt d’esforç”

El teu últim llibre, ‘La sociedad del rendimiento. Cómo el neoliberalismo impregna nuestras vidas’ (Editorial Katakrak), parla de la “societat del rendiment” com un procés a través del qual el neoliberalisme s’apropia de totes les esferes de les nostres vides. Com funciona aquest procés que descrius amb l’ajuda d’altres autores i autors?

En primer lloc, la societat del rendiment és un concepte profundament ideològic. És a dir, ens expressa que vivim en una societat a la qual només podem aportar alguna cosa i tenir èxit si realment ens hi esforcem molt, una societat en la qual ens fan creure que pots passar de ser rentaplats a milionari amb molt d’esforç. Aquesta ideologia del rendiment ja existia en el capitalisme abans de la seva última i actual fase, la neoliberal. És a dir, ja existia a les dècades dels cinquanta i seixanta del segle passat. Però amb l’arribada del neoliberalisme va guanyar importància, perquè el neoliberalisme, en el pla ideològic, persegueix l’objectiu de posar l’èmfasi en les fortaleses de l’individualisme. Ens diu: “T’has d’optimitzar, has de fer esport, has de córrer maratons, has de tenir un estil de vida modern, has de fer això, has de fer allò altre”. Es tracta, per tant, d’una ideologia molt individualista i, gràcies a aquest individualisme, la idea del rendiment s’enforteix. A partir de les dècades dels setanta i vuitanta, el capitalisme neoliberal va substituir el capitalisme fordista, que era, per dir-ho d’alguna manera, una mica més social. I quan dic capitalisme no m’estic referint només al sistema econòmic, sinó també als àmbits polític –és a dir, com es prenen les decisions–, cultural –quines ideologies són les predominants–, etcètera. En definitiva, el capitalisme travessa tots els àmbits possibles de les nostres societats i de les nostres vides. La pregunta és: què passarà amb aquest capitalisme neoliberal d’aquí a vint o trenta anys tenint en compte l’actual crisi sistèmica que està patint? És possible que el nostre llibre sigui, aleshores, una mena de crònica d’un sistema ja inexistent i que la gent, quan el llegeixi, se sorprengui de la nostra actual forma de vida. Una altra qüestió és si el sistema que succeirà l’actual neoliberalisme serà millor o encara pitjor que l’actual.

Ho estem veient a Alemanya i a altres països d’Europa i de la resta del món: la ultradreta està aconseguint guanyar el vot de sectors de la classe assalariada i treballadora. A Alemanya, per exemple, els ultres d’Alternativa per a Alemanya (AfD) estan infiltrant-se electoralment en determinats sectors industrials, tant a l’est com a l’oest del país. Al teu llibre anomenes aquest fenomen “gestió reaccionària de les crisis”. Què vols dir amb això?

Quan es produeixen crisis que afecten un grup de la nostra societat, una de les qüestions és com s’assimilen aquestes crisis. Posem-ne un exemple: quan en l’àmbit industrial es deslocalitzen determinades produccions a països amb costos menors, això és òbviament un problema per a la mà d’obra que treballa en la clàssica cinta de producció i no tant per als, per exemple, enginyers que s’encarreguen del disseny i del desenvolupament del producte. Si la cinta ja no roda al teu país, sinó que ho fa a Turquia, a Romania o a la Xina, els obrers de la teva fàbrica tenen un problema. I sorgeix la pregunta de com fer front a aquesta crisi. La variant d’esquerres seria organitzar-se i buscar una resposta col·lectiva davant del capital, defensar els drets laborals; és a dir, es tractaria d’una assimilació col·lectiva de la crisi sobre la base de la solidaritat. Però també hi ha una possible resposta reaccionària basada en el nacionalisme i el racisme: si jo, com a treballador d’una fàbrica, veig que cada vegada ho tinc més difícil i que la competència no deixa de créixer, en lloc de buscar l’organització col·lectiva el que faré serà treure els colzes per mirar de defensar el meu lloc de treball costi el que costi. I si, al final, la meva nacionalitat o el meu gènere decideixen si puc continuar treballant en la cinta industrial, aleshores faré servir la meva posició privilegiada. Per exemple, si soc un home blanc i tinc posició preferencial sobre una dona procedent d’un país de fora de la Unió Europea, aleshores faré servir aquesta posició per defensar el meu lloc de treball. I això últim és el que jo denomino gestió reaccionària de les crisis.

Com creus que ha canviat la defensa dels drets laborals en un país tan industrialitzat com Alemanya, des de la caiguda del mur de Berlín i l’enfonsament del camp socialista oriental, al llarg dels últims trenta anys de neoliberalisme imperant?

Diria que la ideologia racista i nacionalista ja existia a Alemanya fa trenta anys. També diria, però, que aleshores a Alemanya encara quedava una mena de consciència de classe dels treballadors de la indústria amb interessos compartits i amb un Partit Socialdemòcrata que consideraven el defensor d’aquests interessos. És a dir, aleshores encara existien una sèrie d’elements culturals i econòmics d’unió que van permetre que els ja esmentats racisme i nacionalisme hiperindividualista no poguessin articular-se de manera tan forta com en l’actualitat. La capacitat organitzativa dels sindicats a la indústria era, a més, més gran; una capacitat que ha estat desmantellada al llarg de les últimes tres dècades amb la flexibilització del mercat de treball i la introducció de treballadors temporals –és a dir, amb mesures neoliberals tirades endavant pel Partit Socialdemòcrata alemany o amb la seva necessària col·laboració. Així es van destruir punts de connexió entre els membres de la classe treballadora i també una certa perspectiva política.

"Sense una alternativa socialista clara i forta, la ultradreta tindrà molt bones cartes"

Sempre parles de les “quatre grans crisis” per explicar l’ascens electoral de la ultradreta a Alemanya, un marc teòric que potser també podria aplicar-se a altres països europeus. Parles de la crisi del capital –o crisi del capitalisme–, la crisi del conservadorisme –la incapacitat de conservar el seu electorat tradicional–, la crisi de representació –o la postdemocràcia– i la crisi social generada per la crisi econòmica i de deute.

“Les velles institucions perden legitimitat però encara no en sorgeixen de noves ni noves ideologies”

Sí, i continuo pensant que aquestes quatre crisis segueixen sent centrals i expliquen l’ascens d’AfD, tot i que és un model teòric que encara no està tancat i en el qual continuo treballant. Hi he afegit, per exemple, que aquestes quatre crisis són subcrisis d’una crisi de l’hegemonia, un concepte que es pot aplicar clarament, per exemple, en el cas de la Unió Europea. Parlem d’una situació en la qual el poder i els poderosos no saben ben bé en quina direcció han de continuar, en la qual les velles institucions perden legitimitat però encara no sorgeixen noves institucions ni noves ideologies. Durant les meves conferències he rebut moltes vegades la crítica sobre que no hi he inclòs la crisi de les esquerres o de la socialdemocràcia, i, efectivament, en podríem discutir.

Tenint en compte les conseqüències que han tingut les reformes neoliberals en el mercat laboral durant les últimes tres dècades, no creus que la crisi social és la principal raó que explica l’ascens ultradretà a Alemanya, i també a la resta d’Europa i del món occidental?

No estic segur que n’hagi estat la principal raó, però en tot cas és un punt molt important. Jo vaig atorgar especial atenció a la crisi social perquè crec que és la crisi de la qual la ultradreta d’AfD podria aconseguir més rèdit polític en el futur. Pensem, per exemple, en l’actual situació que estem vivint amb la pandèmia i en la crisi econòmica que ja ens ve damunt. Estem davant d’una situació en la qual podran avançar electoralment tant forces esquerranes com forces ultradretanes. Així ho demostra la història. Per això, sempre poso una especial atenció en l’anomenada crisi social i en l’anàlisi de la dimensió de classe en l’ascens de la ultradreta. Ara sabem que AfD, per exemple, té actualment un sostre electoral del 20%, que aproximadament és el mateix percentatge de població que té posicions nacionalistes i xenòfobes a Alemanya, com han demostrat diversos estudis. Les forces ultradretanes com AfD aconseguiran trencar els seus sostres electorals si es converteixen definitivament en forces feixistes; és a dir, si es fan seva la qüestió social, com ha fet parcialment la Lliga de Salvini a Itàlia –tot i que quan va arribar al poder va practicar una política econòmica neoliberal. Que forces ultres ofereixin un discurs social destinat als més pobres i dèbils, especialment quan les forces d’esquerres són més febles –com és el cas ara mateix a Alemanya–, és un perill real. Per això, en temps de crisi és més important que mai tenir una alternativa socialista clara i forta; si no existeix, la ultradreta tindrà molt bones cartes.

Creus, per tant, que la qüestió social és el principal repte i la major amenaça que enfronten Alemanya i Europa en els pròxims trenta anys?

La desigualtat social és fonamental, una qüestió decisiva per al capitalisme, perquè, com ja sabem, és un sistema basat en la contradicció entre treballadors i treballadores assalariades, per una banda, i empreses de caràcter capitalista, per una altra. El capital s’ha aprofitat de l’expropiació de la plusvàlua produïda pel treball de grans capes de la població. D’aquesta manera sempre apareix una desigualtat social, i això representa una contradicció del capitalisme que sempre hi és.

I la crisi climàtica?

Els últims anys ens han demostrat, almenys a mi personalment, que la qüestió ecològica suposa un problema per al capitalisme si més no tan important com el de la desigualtat. Jo formo part dels grups d’esquerra que s’ocupen de temes relacionats amb la qüestió de classe, i he de reconèixer que no vaig parar prou atenció a la temàtica mediambiental. Els actuals moviments socials dedicats a la lluita contra el canvi climàtic i l’escalfament global han reforçat, però, el pes de l’ecologia en grups d’esquerra ocupats tradicionalment amb qüestions de classe. I això és absolutament necessari, perquè igual que veiem en la desigualtat social opressió i explotació d’éssers humans sobre altres éssers humans, en la qüestió ecologista veiem una explotació de la natura i dels recursos del planeta. Hi veig una certa semblança, entre les dues qüestions: no pots explotar infinitament els recursos de la terra sense destruir els mitjans de subsistència per a la vida humana. Veig dues contradiccions fonamentals de l’actual capitalisme: una és l’explotació dels éssers humans per altres éssers humans, la conseqüència de la qual és la desigualtat social, i una altra és l’explotació de la natura per l’ésser humà, la conseqüència de la qual és la destrucció del planeta. Crec que seran els dos principals temes socials, no dels pròxims trenta anys, sinó del proper segle –si el capitalisme encara existeix d’aquí a cent anys, és clar.

Ho vam veure amb gran claredat en el cas de Grècia amb l’arribada de Syriza al poder: la victòria de l’esquerra alternativa no és cap garantia de canvis estructurals ni d’un canvi de model econòmic i social. La pregunta és, per tant, inevitable: hi ha realment una sortida parlamentària al neoliberalisme, és a dir, a través de la participació en les eleccions i l’arribada democràtica a les institucions?

Vinc d’una tradició d’esquerres que ha posat l’accent històricament en els moviments socials i en el treball polític de base, però no soc un crític acèrrim de l’Estat ni dels partits polítics. Crec que és necessària una dialèctica entre moviments socials i partits. Tanmateix, també crec que el capitalisme està tan profundament arrelat en les estructures socials, econòmiques, polítiques, ideològiques i culturals que serà molt difícil canviar aquest sistema –o eliminar-lo– d’una manera reformista i progressiva al llarg dels anys que vindran.

“No només es tracta d’assolir el poder polític i econòmic, sinó també de tirar endavant un autèntic canvi social”

Aleshores, com s’ha de canviar o “eliminar”?

Honestament, crec que necessitarem un canvi radical, una convulsió o una mena de revolució a tres nivells fonamentals. En primer lloc, una reforma radical del sistema econòmic que posi en dubte les relacions de propietat i la concentració de la riquesa, que col·lectivitzi les indústries claus per a la societat i que faci comunitaris elements bàsics per a la vida humana com ara la sanitat o l’aigua potable. En segon lloc, una reforma radical del sistema polític basada en una democràcia de base que faci desaparèixer institucions de falsa aparença democràtica, com per exemple la Comissió Europea –aquí sorgeix la qüestió sobre si el parlamentarisme és la forma més democràtica d’organització política o si existeixen altres formes de participació política que ho són més, com per exemple el confederalisme democràtic que es practica al Kurdistan. I en tercer lloc, necessitarem un canvi social que estableixi noves relacions entre éssers humans que ja no estiguin basades en l’individualisme ni en la competitivitat ni en l’anomenat “sistema del colze”, un sistema que reflecteix les relacions de dominació basades, per exemple, en el gènere o en altres formes de poder. Aquesta última dimensió ha estat descuidada pels moviments d’esquerres i revolucionaris al llarg dels últims 100 o 200 anys. És a dir, actualment ja no només es tracta d’assolir el poder polític i econòmic, com va ocórrer amb la Revolució Russa del 1917 i l’arribada de la Unió Soviètica, sinó també de tirar endavant un autèntic canvi social. Evidentment, no es pot cometre l’error de concentrar-se només en aquesta última dimensió social i oblidar l’econòmica i la política, perquè sense aquestes últimes dues no tindrem un canvi radical. I això últim és precisament el que necessitem: el capitalisme té un poder absolut, s’ha aferrat al poder absolutament a tots els nivells, i per tant els moviments oposats al capitalisme també han de perseguir una posició absoluta a tots els nivells. I aquest últim objectiu supera clarament les possibilitats que ofereixen el parlamentarisme o determinats partits polítics.

Article publicat al número 504 publicación número 504 de la Direct