reflexionar sobre la dissolució del jo, aquest «desfer la criatura que portem
dintre». Per referir-se a això va encunyar un terme: «decreació ». É s sobre
aquest concepte que Anne Carson construeix la seva prò pia Decreació, un
llibre en què dialoga contínuament amb la filò sofa i mística francesa.
Per assolir aquesta dissolució de l’ego, Carson proposa una desconstrucció
gradual de diverses formes d’escriptura. El llibret d’ò pera, el guió de cinema,
el poemari, l’oratori, la llista de tasques a fer o el dià leg entre un segrestador i
la seva víctima só n alguns dels formats textuals que la canadenca pren com a
matè ria primera per barrejar-los i, mitjançant aquesta hibridació que é s tan
habitual a les seves obres, suprimir-los, deixant ú nicament l’essè ncia, el «tu».

En aquesta tasca, Carson conversa, a part d’amb la mateixa Weil, amb un
elenc extraordinari de pensadors —Homer, Safo, Longí, Samuel Beckett i
Virginia Woolf—, elaborant així un treball de literatura comparada per
emprendre aquest viatge cap al coneixement que la literatura manté des de
temps immemorials i el destí del qual solament s’assoleix quan es dorm,
durant l’ú nic moment en què la dissolució del jo està completa.
Decreació é s, al cap i a la fi, una lloança al somni, als dorments que en el seu
dormir imaginen altres formes del que é s real, impossibles d’arribar a
contemplar durant la vigília.